3. EL TRESOR AMAGAT: SIMBOLOGIA SAGRADA

A través dels grafits, dels WhatsApp, dels SMS, del Messenger, del xat… et pots comunicar utilitzant paraules abreujades i grafies fent servir uns símbols o codis propis. Però, has hagut d’aprendre el seu significat per poder transmetre i desxifrar els missatges. Aquesta mena de llenguatge serveix de pont per comunicar-te amb els altres i expressar les teves vivències.

Les creences i les experiències religioses, a més de per tradició oral, es comuniquen i transmeten de manera visual o escrita. Aquesta transmissió també ha fet i fa ús de símbols o codis propis, que identifiquem com a llenguatge simbòlic i expressió artística.

Al llarg de la història, el llenguatge simbòlic, aplicat al món de l’art, ha fet de pont entre la vida del creient i el Misteri de Déu. Podràs veure-ho en les expressions artístiques i simbòliques d’algunes religions antigues i, de manera especial, en l’art paleocristià i en algunes expressions artístiques d’altres religions monoteistes.

L'islam no permet fer imatges de la divinitat ni del profeta

COR DE CEBA

Hi havia una vegada un hort ple de llegums, arbres fruiters i tota classe de plantes. Com tots els horts, tenia molta frescor i feia goig. Per això donava gust seure a l’ombra de qualsevol arbre a contemplar tota aquella verdor i a escoltar el cant dels ocells.

Un bon dia, de sobte començaren a néixer unes cebes especials. Cadascuna tenia un color diferent: vermell, groc, carbassa, morat… La qüestió és que els colors eren irisats, enlluernadors, brillants, encegadors com el color d’un somriure o el color d’un bonic record.

Després de complexes investigacions sobre la causa d’aquell misteriós resplendor, resultà que cada ceba tenia a dins, en el mateix cor (perquè també les cebes tenen el seu propi cor), una pedra preciosa. Aquesta tenia un topazi, l’altra una aiguamarina, aquella un lapislàtzuli, la de més enllà una esmaragda … ¡Una veritable meravella!

Però per una incomprensible raó es començà a dir que allò era perillós, intolerant, inadequat i fins i tot vergonyós. Total, que les bellíssimes cebes hagueren de començar a amagar la seva pedra preciosa i íntima amb capes i més capes, cada vegada més fosques i lletges, per dissimular com eren per dins. Fins que començaren a convertir-se en unes cebes d’allò més vulgar.

Passà llavors per allà un savi, a qui agradava seure a l’ombra de l’hort i sabia tant que entenia el llenguatge de les cebes, i començà a preguntar-les una per una:

– Perquè no eres com eres per dins?

I elles li anaven responen:

– M’obligaren a ser així…

– Em van anar posant capes… i jo encara em vaig posar algunes més perquè no diguessin….

Algunes cebes tenien fins deu capes, i ja ni se’n recordaven de per què es posaren les primeres capes.

Al final el savi engegà a plorar. I quan la gent el veié plorant, pensà que plorar davant les cebes era propi de persones molt intel•ligents. Per això tot el món segueix plorant quan una ceba ens obre el seu cor. I així serà fins a la fi del món.

Adaptació d’un relat a la revista Imágenes de la Fe

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s