2. Origen de tradicions i símbols nadalencs

Origen de la corona d’Advent:

Té origen en la corona radiada que apareixia a les imatges dels emperadors en les monedes del temple de Caracalla (211-235 d C). Aquest emperador era d’origen Sirià, i nebot del gran sacerdot del déu sol (Sol invictus Mitras).

La corona era una expressió de la tradició germànica precristiana vinculada als ritus pagans de la llum que es celebrava al desembre.

El pessebre

Una de les tradicions més arrelades de Nadal és la de muntar el pessebre, que no és altra cosa que una representació amb figures del naixement de Jesús.

L’origen d’aquest costum se situa una mica abans, al segle XIII (el 1223). Va ser aleshores quan sant Francesc d’Asís va voler celebrar un Nadal tan realista com pogués i, amb el permís del Papa, va instal·lar un pessebre amb palla dins d’una cova, va col·locar-hi la imatge del Nen Jesús i hi va posar un bou i una mula al costat. En aquest escenari va celebrar la missa de la nit de Nadal. Des d’aleshores, el costum es va estendre arreu d’Itàlia i per tot el món cristià, però és a l’àrea mediterrània on la tradició del pessebre pren més esplendor i difusió.

A la tradició pessebrista catalana, a banda de les figures d’arrel religiosa, n’hi ha una d’inspiració popular: el caganer, que es remunta al segle XVIII. Als pessebres catalans, el caganer hi apareix mig amagat en un racó, anant de ventre a l’aire lliure. Tradicionalment vestit amb camisa blanca, pantalons foscos i barretina, el caganer és, a diferència de la resta de personatges del pessebre, reinterpretat i modificat anualment per part dels figuraires. Aquesta metamorfosi anual del caganer ha esdevingut, amb el temps, un reflex de l’actualitat política, econòmica i social del país i també de la resta del món.

Tió de Nadal

El tió no era, en principi, altra cosa que el tronc que cremava a la llar, al foc a terra. Un tronc que, al cremar, donava béns tan preciosos com l’escalfor i la llum, i que de forma simbòlica oferia presents als de la casa: llaminadures, neules, torrons.

El tió té un mateix objectiu: oferir regals als de la casa. Regals que han variat amb el temps: primer eren bàsicament dolços, neules, torrons allò que es necessitava per a celebrar la festa; avui hi ha una tendència a fer servir el tió per a fer presents de més envergadura. Amb tot, cal diferenciar la tradició del tió d’altres costums i personatges nadalencs. El tió no ha estat mai una màquina de portar regals. El tió es fa cagar, segons el costum de cada casa, la Nit de Nadal – Tradicionalment, després de la Missa del Gall – o el mateix dia de Nadal.

L’arbre de Nadal

Després de l’any 1000 començà a les esglésies del Nord el costum de posar en escena els ‘misteris’ o representacions sagrades.

Una de les més populars era simbolitzada per un arbre carregat de fruits i plantat a la meitat de l’escena.

Guarnir l’arbre amb regals, espelmes i dolços és una tradició importada dels països del nord d’Europa. Ja fa més de dos mil anys que les tribus germàniques celebraven el 24 de desembre el solstici d’hivern al voltant d’un arbre, que aleshores era un roure. L’il·luminaven amb espelmes anunciant la fi dels dies curts i de les nits. A més, li penjaven pedres, pomes i altres objectes perquè en aquesta època de l’any el roure perdia les fulles i intentaven compensar-ho amb guarniments.

La tradició cristiana explica que l’estrella que es col·loca dalt de la copa simbolitza l’estrella de Betlem. També són molt típiques les boles de color de vidre, les primeres les van començar a fabricar els bufadors de vidre de Bohèmia.

Al nostre país la tradició va trigar molt més a arribar, fins a la dècada de 1960. En l’actualitat, tot i no ser una tradició pròpia, s’ha convertit en un símbol nadalenc indiscutible.

El sentit de l’arbre és que el naixement de Jesús ens porta a plenitud de vida que es va iniciar amb Adam representat amb l’arbre. L’autèntic arbre de vida avui és la creu de Jesús.

Les felicitacions i postals de Nadal

Al món romà existien els ‘auguri’, una mena d’endevinalles que miraven de conèixer el futur observant el vol dels ocells.

El seu veredicte es deia ‘augúrio’ i això es feia molt especialment al solstici d’hivern, és a dir, a l’inici del nou any. D’aquí ve el costum d’enviar missatges de ‘bon auguri’ a les persones estimades.

Sembla que les postals de Nadal es van començar a utilitzar entre 1840 i 1870. El costum d’enviar postals per felicitar el Nadal es va començar a popularitzar a la Gran Bretanya, quan comença el primer sistema de servei postal, el Penny Post. D’aquí que sovint se les anomeni amb el seu nom anglès, christmas.

De fet, se solen atribuir aquestes felicitacions en sèrie al londinenc Sir Henry Cole. Aquest noble, en veure que s’acostaven les dates nadalenques i que encara no havia escrit a les seves amistats, va encarregar a una impremta que li fes unes targetes totes iguals amb el missatge “Bon Nadal i feliç any nou”, i les va enviar a tothom.

Des d’aleshores, les paraules i les imatges s’han mantingut relativament constants: il·lustracions que mostren escenes de la temporada o històries de Nadal, acompanyades d’un missatge que desitja al destinatari unes bones festes i que tingui un any nou pròsper.

Fonts:

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s