Els déus grecs

Els déus olímpics

1. Els déus grecs

Els grecs van imaginar els seus déus de manera molt diferent a altres cultures, com l’egípcia o l’assíria. A la mitologia grega, no es troben déus en forma d’animals o monstres, encara que és cert que hi havia algunes figures mitològiques com els centaures, que eren mig homes i mig cavalls.

Els déus grecs s’assemblaven molt als homes: tenien la mateixa forma del cos, actuaven de manera semblant i experimentaven sentiments equivalents als dels humans tot i no tenir la mateixa naturalesa. Tot i aquestes semblances hi ha un tret que, per als grecs antics, separava radicalment els déus dels homes: la immortalitat.

Els déus grecs poden perdre els poders o ser tancats en una presó per sempre, però de cap manera poden morir mai. A més, mentre que els éssers humans estan subjectes a la vellesa i a la mort, els déus viuen per sempre feliços i no moren mai. De tots ells s’explica el naixement, la infantesa i la joventut, però arriba un moment que ja no es fan més grans ni envelleixen.

2. Les qualitats dels déus

Com ja s’ha dit, els déus grecs són antropomòrfics, és a dir, tenen forma humana. Però són més alts i molt més bells que els humans. També són més forts i poderosos. En condicions normals, un mortal no pot lluitar contra una divinitat: un déu pot convertir un home en un animal, fulminar-lo amb un llamp o, al contrari, treure’l del mig del camp de batalla quan està a punt de morir i fer-lo aparèixer a casa seva sa i estalvi. També són capaços d’altres moltes accions sobrenaturals: volar, moure’s amb més velocitat que cap altre ésser, fer-se invisibles o prendre qualsevol forma.

3. La vida a l’Olimp

La vida dels déus a l’Olimp és en principi molt agradable, tranquil·la i sense penes. A l’Olimp no arriben ni les pluges ni les nevades, i sempre lluu el sol. A més, els déus són com una gran família que passa tot el temps celebrant festes. Les muses, les divinitats de les arts, canten i ballen, mentre Apol·lo, el déu de la música, les acompanya amb la cítara. La resta de divinitats, assegudes en els seus trons, gaudeixen d’aquests cants i balls continus i meravellosos, i mengen i beuen tant com volen.

Per la seva naturalesa divina, és clar, no mengen ni pa ni carn, ni beuen vi: el seu aliment és l’ambrosia, i el nèctar, la seva beguda. Però aquesta vida de plaers sense fi acabaria sent avorrida. Per aquest motiu, els agrada, en primer lloc, barallar-se entre ells. També intervenen en les disputes dels humans. Afavoreixen els seus preferits i aquests els honoren amb pregàries i sacrificis. En canvi, si un humà comet una acció que desagrada un déu, el càstig és implacable i terrorífic.

4. L’herència grega

Des de temps molt antics els romans van adoptar per als seus déus els mites que havien après dels grecs. Per aquest motiu, es pot establir una correspondència entre els déus romans i els déus de l’Olimp grec:

Nom grec

Nom llatí

 

Nom grec

Nom llatí

APOL·LO APOL·LO PROSERPINA PERSEFONE
ZEUS JÚPITER HESTIA VESTA
HERA JUNO DEMETER CERES
ARTEMIS DIANA DIONÍS BACUS
ARES MART HERMES MERCURI
HADES PLUTÓ HERACLES HÈRCULES
POSIDÓ NEPTÚ CRONOS SATURN
HEFEST VULCÀ REA CIBELES
AFRODITA VENUS ATENA MINERVA

 

Cal tenir en compte, però, que l’equivalència entre uns personatges mítics i els altres no és sempre perfecta. Com és natural, el caràcter dels romans es reflecteix en els seus mites. Per exemple, Ares no era un déu gaire estimat pels grecs. En canvi, com veurem tot seguit, Mart era un déu tan important per a la cultura roman que fins i tot el van fer pare del fundador de la ciutat, Ròmul.

5. La primera generació de déus

Els grecs antics pensaven que al començament només existia una mena de buit o desordre elemental: el Caos. De la barreja de tot el que s’esdevindrà després, en va sorgir en primer lloc Gea – la Terra -. De les seves pròpies entranyes en sorgí Urà – el Cel -, que l’envoltà per totes bandes, fent-li de company i de marit. Gea i Urà són els primers déus. Van tenir molts fills: els ciclops , els hecatonquiris i els titans. Els dotze titans – sis nois i sis noies – naixien un darrer de l’altre, però el seu pare Urà no els deixava sortir de dins de la seva mare. Per aquest motiu, Gea patia molt i estava a punt d’esclatar. Aleshores, va fabricar una falç d’acer i va proposar als seus fills que s’alliberessin del seu pare. Tots van tremolar de por, menys el més petit Cronos. Quan Urà va arribar com cada nit al costat de Gea, Cronos –que s’havia amagat a prop – va sorprendre el seu cruel pare, li va tallar els genitals i els va llençar al mar. De la barreja d’escuma, aigua salada, sang i semen en va néixer la deessa de l’amor, Afrodita. Cronos es va casar amb una germana seva – Rea – i va tenir sis fills. També va ser cruel amb ells. Gea i Urà li havien predit que un dels seus fills li arrabassaria el poder i, per això, se’ls menjava tan bon punt Rea donava a llum.

6. La segona generació: els déus olímpics

Aquestes accions violentes dels seu marit feien patir molt Rea. Per aquest motiu, amb l’ajut de Gea i Urà, va amagar l’últim petit que va néixer: Zeus. Per enganyar Cronos, li va entregar una pedra embolicada amb bolquers i aquest se la va empassar. Van portar el nadó a l’illa de Creta, on, d’amagat en una cova, va ser criat per les nimfes. Aquestes el van alimentar amb llet de la cabra Amaltea. Quan es va fer gran, va aconseguir amb un engany que el pare vomités la pedra que s’havia empassat. Zeus va col·locar aquesta pedra al centre del món, Delfos – el llloc més sagrat de Grècia -. En grec s’anomena “Ômfalos” – el llombrígol – perquè és ” el llombrígol de la terra “. Després de la pedra, Zeus va obligar Cronos a continuar vomitant, i d’aquesta manera, el jove déu va aconseguir alliberar tots els seus germans : Hestia, Hera, Demèter, Posidó i Hades. Amb l’ajut d’aquests i els cíclops i els hecatonquirs, va començar la lluita contra els titans. Després d’una guerra llarga i difícil, els déus més joves van assolir el poder i van decidir compartir la terra i l’Olimp, i es van jugar els altres regnes. A Hades li va tocar el món subterrani, a Posidó el mar, i a Zeus el cel, per tant, el poder suprem.

Aquests déus i els seus fills s’anomenen olímpics perquè viuen al mont Olimp situat entre les regions de Tessàlia i Macedònia. Té el cim sempre cobert de neu i és molt difícil d’arribar-hi. El sobirà, pare i rei dels déus i de les deesses era, doncs, Zeus. Posseïa l’autoritat suprema i era el déu dels fenòmens atmosfèrics; per això el representaven amb un llamp. Anava acompanyat d’una àliga, l’ocell que ho veu i ho controla tot, i portava un ceptre com a símbol del poder. Sens dubte , el tret més característic de la personalitat de Zeus són les seves nombroses aventures amoroses que va tenir amb diverses amants, ente les quals hi havia divinitats immortals i també dones mortals.

De les seves relacions amoroses va néixer una gran fillada: per això se’l considera el pare dels déus. No és gens estrany, doncs, que Hera, germana i esposa legítima de Zeus estigués permanentment gelosa i volgués venjar-se de les infidelitats del marit, amb qui tenia baralles constants per aquest motiu. Curiosament els grecs consideraven Hera la protectora del matrimoni, i l’au que li consagraven era el paó.

De la unió de Zeus amb Hera van néixer dos fills; Hefest i Ares. Hefest, el déu del foc, va néixer tan lleig i deforme que la seva mare el va fer fora de l’Olimp. Lluny de la llar dels déus, a la terra dels mortals, treballava el ferro, i per això els atributs que el caracteritzen són les tenalles i el martell. Passat un temps va tornar a ser admès a l’Olimp i es va convertir en un déu imprescindible, ja que forjava les armes dels déus. Ares era el senyor de la guerra. Anava armat com un guerrer, amb un casc, un escut i una llança. Era un dels déus més venerats, sobretot pel poble romà.

Zeus tenia dos germans, Posidó i Hades, amb els quals s’havia repartit l’univers. Posidó era el déu de les aigües del mar, dels rius i dels llacs. Era rampellut i colèric, i més d’una vegada havia provocat grans tempestes per enfonsar fins i tot els vaixells més grans o envair l’assot de grans onades contra les costes rocoses de Grècia. Vivia en un magnífic palau al fons del mar, adornat amb coralls i petxines, i es desplaçava en un carro d’or tirat per cavalls de mar. L’acostumaven a presentar amb un trident ( una forca de tres puntes ) a la mà dreta. Hades un déu de mal caràcter i d’aspecte poc agradable, governava el món dels morts. Pel seu aspecte físic i per l’horror que inspirava aquest món subterrani, les deesses li fugien, i li va costar molt de trobar esposa. Hades sempre duia al seu costat un gos de tres caps, el ca Cèrber, que s’estava a les portes del reialme per evitar que les ànimes en sortissin. Hèstia i Demèter són les altres dues germanes de Zeus. Hèstia era la protectora de la família i la llar. Solia representar-se amb una flama que simbolitzava el foc sagrat. Demèter, la deessa de l’agricultura, els cereals i les colliters, era una divinitat de bon caràcter. Però la va turmentar molt de temps la pèrdua de la seva filla Persèfone, segrestada per Hades, que no aconseguia esposa per les bones i l’havia raptada.

Un dels déus més joves de l’Olimp era Apol·lo, fill de Zeus i de la nimfa Leto. La tradició el representa com un jove de figura esvelta, molt atractiu, símbol de la bellesa i de la joventut. La seva missió era molt bonica: consistia a preparar cada matí els cavalls i carregar el Sol en un carro d’or, per portar a la terra la llum del dia. Per això se l’ha identificat amb el Sol. Apol·lo també és el déu de les arts. El solien acompanyar les nou Muses, protectores de les arts, que embellien el so de la seva lira amb un cant melodiós. Els grecs representaven Apol·lo amb una lira a la mà dreta i una corona de llorer al cap.

Àrtemis era la germana bessona d’Apol·lo, deessa de la lluna, dels boscos i de la cacera. Esquerpa i venjativa, vivia alllunyada dels déus i dels éssers humans. Es passava el dia al bosc, caçant, armada amb un arc, un buirac i un feix de fletxes. Atena era la filla de Zeus i d’una titànida, Metis. El naixement d’Atena és molt curiós: Zeus va saber que un fill seu el destronaria, i per evitar que metis parís un altre fill, se la va empassar. Però, quan s’acostava el dia del part, li vingu´´e un mal de cap insuportable. Va ordenar a Hefest que li obrís el cap amb una destral. El déu del foc va fer el que Zeus li havia demanat, i del cap del pare dels déus va néixer Atena, armada amb un casc i un escut. Atena era la deessa de la savisa i de la guerra. Apareixia amb una llança i un escut a les mans. El seu animal preferit era el mussol, que simbolitza la intel·ligència i l’agudesa mental.

La deessa més bella i seductora de tot l’Olimp, però, era Afrodita. El seu naixement està envoltat de misteri. Segons l’etimologia del seu nom, havia nascut de l’escuma que es formà al voltant dels genitals d’Urà tallats per la flaç de Cronos i llençats després al mar. Tots els déus admiraven els encants d’Afrodita i, evidentment, tots la volien per esposa. Zeus, però, va concedir la seva mà a Hefest, un dels déus menys agraciats de l’Olimp. Hermes i Dionís són dos fills ilegítims de Zeus. Hermes, el déu dels viatges i del comerç i el missatger dels déus, que calçava sandàlies alades i portava un barret també amb ales per fer els encàrrecs amb més rapidesa. Dionís, déu del vi i del teatre, acostumat al bon menjar i al bon beure i a no tenir masses maldecaps, va néixer d’una cuixa de Zeus. La mare de Dionís, Sémele, morí quan estava embarassada. Zeus, per tal de salvar el fetus, el tragué del ventre de la mare i se’l cosí dins de la seva cuixa, on passaria el temps preceptiu abans de poder veure la llum del sol.

(extret: http://www.xtec.cat/~ifigols/mitologia/mites/deusolimp.htm)

Un cop has llegit  la història dels déus grecs fes la següent fitxa:

ELS DÉUS GRECS

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s