6. La basílica cristiana

6.1. INTRODUCCIÓ

Edicte de tolerància: Galeri publicà l’any 311 aquest edicte per qual es concedia la llibertat de consciència religiosa, però no permetia als cristians predicar fora de les pròpies comunitats.

Edicte de Milà: Nom amb què és conegut un decret de tolerància religiosa establert, el 313, per Constantí I i Licini, pel qual hom reconeixia al cristianisme les mateixes llibertats i els mateixos drets que a la religió pagana; significà la fi de les persecucions i l’inici d’una organització oficial de l’Església.

Edicte de Tessalònica: amb ell l’emperador Teodosi l’any 380 feia que el cristianisme fos la religió oficial i exclusiva de tot l’Imperi Romà.

Després del segle IV, les petites Domus Dei ja no eren suficients per donar acollida als fidels. Els cristians no adoptaren com a model els temples romans, sinó les basíliques, que eren edificis civils.

La basílica paleocristiana era ampla i estava encarada cap a l’absis, on s’instal·lava l’altar. L’interior estava decorat amb pintures i mosaics; en canvi, l’exterior semblava una nau funcional.

L’estructura de la basílica és formada per les parts següents: atri, nàrtex (vestíbul on restaven aquells que es preparaven per rebre el baptisme, els catecúmens), naus, transsepte (una nau transversal) i absis.